Camí al concert

Salutacions de nou, després d’una bona colla de dies amb el blog inactiu! Se sàpiga, però, que tinc una bona excusa, i és que he estat embolicada amb una sèrie de concerts prou importants com perquè deixés a un costat les meves indignacions i reflexions, i la meva concentració estigués centrada en el violí.

Bé, avui l’entrada la volia fer al voltant d’aquesta experiència tan especial que he viscut aquests dies. Perquè tots ens entenguem, puc dir que aquest cap de setmana he fet el meu debut com a solista. Pot sonar pretensiós i un pèl massa gradiloqüent, però és que això és exactament el que he fet. M’he posat al capdavant de la Jove Orquestra de Cerdanyola per tocar la Primavera de Vivaldi.

Sempre havia pensat que això de tocar com a solista era unstatusfora de les meves possibilitats, i només reservat als grans i reconsagrats violinistes de l’escena internacional. Un bon dia, el molt apreciat director d’aquesta orquestra de la qual en formo part, en P., em va proposar d’interpretar aquesta peça, per tal de completar un programa que preteníem dedicar-lo íntegrament a Vivaldi. He de dir que vaig trigar un parell de setmanes en prendre la decisió, i que de fet, vaig proposar-li de fer algun altre concert per a violí de Vivaldi, algun que no fos tan rematadament conegut i famós com la Primavera. En els ulls tant del director com de la resta de músics de l’orquestra, hi vaig veure una certa decepció, ja que estaven ansiosos per afrontar una gran obra com la Primavera. Total, que no vaig tenir més remei que acceptar el repte a ulls clucs i sense saber ben bé a què m’havia d’enfrontar.

Els divendres (dia d’assaig d’orquestra) es van anar succeint, i poc a poc i com qui no vol la cosa, vam anar construint els tres moviments del concert, alhora que preparàvem el gran Glòria i Concert en re del mateix compositor. Com que entre tots el músics hi ha molt bona sintonia, no m’he sentit en tot aquest procés res de més que la responsabilitat d’exercir de concertino, que de pas, tocava alguns passatges de solista. Vull remarcar que aquest factor ha estat clau, ja que de no ser així, no sé si m’hagués sentit còmode i amb prou confiança com per assumir el rol de solista en un context més fred.

El dia que vaig obrir l’agenda i em vaig adonar que ja estava a la recta final abans del gran cap de setmana, em va agafar un pànic important. Pansava: “Tocar a l’església del Pi de Barcelona, a l’Auditori de Castellbisbal i l’Ateneu de Cerdnayola, no és broma: ja no era el context acadèmic on podia cometre una relliscada i tot quedava en experiència d’aprenentatge. No. Ara significaria presentar-me com a solista, persona prou capaç i segura com per merèixer aquesta posició. D’aquí deprendria en gran mesura el meu futur com a violinista. Si no deixo un bon record, ningú em tornarà a donar cap oportunitat, i el que és pitjor, no m’atreviré ni a buscar-la”. I clar, quina persona al món pot tenir aquests pensaments i no posar-se una pressió brutal a sobre? He estat una setmana somiant en foc i destrucció del meu violí, en inundacions a casa, i en catàstrofes vàries que no cal mencionar perquè encara em poso nerviosa. Entre tot aquest trasbals, és clar, jo anava estudiant cada matí intentant fer cas omís de la veueta interior que em preguntava com coi m’havia posat en aquell merder.

I va arribar el gran divendres. Església del Pi a vessar de gent, alguns ben coneguts, d’altres saludats, una gran majoria de guiris però sobretot, una gran massa de gent que omplia tots els bancs i amb ganes d’escoltar un dels grans clàssics de la història de la música occidental. Quan va ser el meu torn de sortir, vaig mantenir una serenitat que, afortunadament, sempre he sabut tenir en presentar-me davant del públic. Curiosament al què em podia esperar, vam engegar la música amb la familiaritat de veure les mateixes cares i mans dels companys que cada divendres veia i sentia. “Ostres, la sensació no és tan diferent de la de qualsevol altra ocasió on he estat davant de públic!”. I la resta de concert va venir gradualment tal i com havia de sortir: la música brollava naturalment en un context perfecte, allà mateix on va ser concebut (en una església) i es va anar desenvolupant fins arribar la darrera frase del darrer moviment. Aquí ens vam mirar amb el director, els dos, ara sí, amb el somriure als llavis de saber que havíem complert el que cap dels dos sabia del cert com aniria en un principi, quan tot eren idees i projectes.

Els següents concerts, van seguir força el mateix succeir de sensacions. Diuen que després d’una gran estrena, amb elsubidóncorresponent, ve una mica de desinflat, i això mateix em va passar a mi. El segon concert no tenia l’atenció tan aguditzada com en el primer, així que els nervis van ser menors però també la implicació emocional. Diguem que en vaig disfrutar més “des de fora”. Dir, també, que si hi havia un 25% de l’aforament ple, ja fa prou. I clar, al meu entendre, l’energia que es desprèn del públic és importantíssima per tal d’exprimir totalment els músics que hi ha dalt l’escenari. El concert de diumenge, amb una sala plena de gom a gom, va ser molt més similar al primer concert. Expectació màxima, atenció i concentració al 200%. I com no, un gaudi absolut del concert. Una comunió total entre públic i músics de l’escenari.

Només un parell d’observacions que he extret de tot plegat: Primerament, m’ha servit per desestigmatitzar la figura del solista de dibuixava al principi. Realment, he fet de solista, i no ha calgut ser una figura de primera línia internacional, sinó que tot el que cal és haver fet un bon treball personal per una banda, i una continuat i treball intens conjunt amb l’orquestra. Fer de solista no és un rol extraterrestre, és una cara més del que un violinista responsable melòman pot fer. Cambra, orquestres, classes i, per què no, concert com a solista. (l’enfrontament a les inseguretats i pors precedents al concert, no puc assegurar que mai arribin a desaparèixer del tot). Desmitificar de pas, també, la idea del directe perfecte, entenent perfecte per la versió CD. És obvi que hi ha uns mínims diguem de paràmetres que s’han de complir per tal d’interpretar una obra acceptablement. He de dir, tanmateix, que m’he adonat que un directe et permet respirar de maneres diferents, entretenir-te en certs passatges, variar la intensitat de certa frase musical… fins i tot he embrutat algun moment amb massa moviment d’arc. I què? Ha de ser cada concert calcat a l’anterior? No ha agraït el públic la sincera entrega al moment? No he transmès l’emoció que jo sentia a través del meu gest? Crec que aquestes llicències que ens fan més humans i ens diferencien de meres màquines de reproducció són les que doten de sentit musical un directe. I jo he rebut aquest agraïment. I el vull remarcar. He comprovat per enèssima vegada que el feedback del públic és essencial en la nostra feina. T’omple de forces i energies i t’inspira per retornar-li en forma de música. No vull sonar cursi, però de debò que la música és cosa, tant dels músics que la interpretent com de les orelles que l’escolten.

Vull donar les gràcies a l’orquestra per haver-me brindat aquesta oportunitat i a tots els qui vau aplaudir amb el cor i amb flors. Literal i metafòricament.

Comments