Fer sonar el violí

Darrerament he sentit nombroses vegades aquesta cançoneta de “és normal, després d’acabar la carrera tothom està perdut”, “ja aniràs veient què fas”, “ja et sortirà alguna cosa”, “amb el temps t’hi acostumes”… Doncs no sé els demés però jo dec ser la que està més perduda de “tothom” perquè em veig en una situació completament paralitzada. Ni veig la llum, ni surten coses engrescadores, i el pitjor, no m’hi acostumo.

A una l’han educat (com a tanta d’altra gent) en allò d’esforçar-se, de posar-s’hi fort fins que s’aconsegueix el què es volia, de tenir les idees clares… resumidament, no sé qui ni com però m’han posat al cap allò de “si un vol, pot”.

Hahahah! Em vénen moltes ganes de riure ara un cop ho llegeixo. Bé deu ser certa la frase per a alguns i en alguns casos, però el meu món professional (violí clàssic, que és l’únic que conec amb certa profunditat) res més lluny; només faig que donar-me cops de cap contra la paret. Quants cops l’edat, la maleïda edat, ha estat motiu de comentari negatiu i fins i tot d’exclusió PER PODER ESTUDIAR!: Ui no, ets massa gran a accedir a aquesta orquestra jove (a la qual no es cobra, obvi); ui no, ets massa gran per estudiar a tal conservatori europeu; ui, jo tocava això als 12 anys. Creieu-me que totes aquestes me les he sentides dir repetides vegades. TINC 25 ANYS!!!! de debò no sóc jove per tocar en algunes orquestres joves (o almenys intentar accedir-hi) i així agafar experiència? Vostè no creu, estimat professor, que si estic aquí amb la meva edat no seré la primera en estudiar com la que més fins assolir el què se’m demana? De debò que no ho entenc. Mai m’havia sentit tan preparada i madura musicalment com ara, però resulta que, en força casos, sóc massa gran. O poc coneguda. Això em duu a mencionar el fet que, si no has estat des de jovenet (i fins i tot petit) un personatge destacat amb l’instrument i no se’t coneix (tens un cert nom en el mundillo, vaja) ho tens difícil per tal que el limitadet cercle de contactes i veus influents et puguin proposar per tocar, participar o col·laborar en projectes interessantíssims per més que els darrers anys d’estudi hagis pencat, millorat i assolit un nivell digníssim.

Aquestes són situacions que desanimen força, ja que a diferència d’altres carreres professionals, més que en una promoció de baix a dalt, té més aviat a veure amb 1/ guanyar oposicions en conservatoris o orquestres (i tal i com està el pati del sector públic…) 2/ estar en boca d’aquestes persones que duen anys movent els fils del sector musical al nostre païs. Una darrera via és la de construir-se a un mateix, crear-se el seu propi projecte i guanyar-se un lloc entre un públic.

Crec que jo m’estic situant en aquest darrer sector, poc a poc trobant la meva pròpia forma d’expressar-me (amb l’ajuda de colegues, sort d’ells). Ara bé, fer-se un lloc al mercat ja és molt més complicat. Seguiré pensant-hi, sense cap mena de dubte, però no em direu que no és desmotivador veure que no hi ha un camí cap a una progressiva promoció; seguir estudiant cada dia al dematí és tot el que, honestament, puc seguir fent per mantenir un bon nivell i així evitar caure a les urpes del desànim imperant i la monotonia assassina del bon gust musical…

I com costa, déu meu, com costa! La culpa la deu tenir també qui em va posar al cap allò de “no et conformis, fes de la teva vocació una professió”!

Dedicat a tots als qui us sentiu perduts i no us hi conformeu.

Comments